Continuarem la visita en direcció a la platja de la Vila Olímpica, on fa dècades estava situat un dels barris més dramàtics en termes socials. Una de les característiques més xocants de la Barcelona de la primera meitat de segle XX és la presència de nombrosos barris de barraques, construïts principalment per els immigrants que venien a la ciutat des de parts de tota Espanya a treballar i no podien permetre’s un habitatge convencional. L’Exposició Universal del 1929 havia provocat un allau immigratori que al seu torn originà l’aparició d’alguns d’aquests barris de vivenda precària, els quals s’escampaven per tota la ciutat en els espais més perifèrics. Durant la República l’Ajuntament havia proposat mesures per posar fi a aquest fenomen urbanístic, com la Casa Bloc, el sanejament de Ciutat Vella i dels nuclis de barraques, així com la municipalització de la propietat urbana el 1937. Però l’esclat de la Guerra Civil no permeté tirar endavant aquests projectes, els quals podríem dir que en gran part quedaren pendents fins la Transició.
El Somorrostro, situat entre les platges del que avui és la Vila Olímpica i el Bogatell, fou un d’aquests barris, i es calcula que abans de la guerra havia arribat a tenir més de 1100 barraques. Les condicions de vida hi eren nefastes ja des dels inicis sobretot per la contaminació provocada per les deixalles químiques que les indústries de gas circumdants hi abocaven, i sembla ser que moltes de les vivendes foren construïdes amb els residus de carbur barrejats amb la sorra. Si bé durant la guerra es deshabità parcialment el barri, amb les noves onades immigratòries dels 50’ passaren de ser poc més de 5000 habitants a ser-ne 20.000, acollint en condicions de vida molt dures a obrers, pescadors i a una important comunitat gitana. Infraestructures bàsiques com el clavegueram va ser inexistent sempre, mentre que l’electricitat no hi arribà de forma molt parcial fins el 1955. Cal dir que les condicions higièniques eren pèssimes, sense aigua corrent ni un servei públic de recollida d’escombraries estable, per la qual cosa abundaven les malalties.
L’Ajuntament del règim intentà controlar l’aparició de noves barraques i el 1949 censà les edificacions i els seus habitants i en prohibí de noves. Una brigada municipal s’encarregava de destruir-ne les noves, i el seu cap, que es guanyà el sobrenom de “El Picado”, es convertí en una espècie de cacic del barri, dedicant-se a cobrar suborns per a permetre el traspàs de barraques d’uns habitants a uns altres o bé per a poder dur a terme algun tipus de negoci en la seva zona d’influència. Tot plegat feia que els nouvinguts que no podien pagar el suborn al cacic ni anar enlloc més s’haguessin de conformar fent-se uns habitatges d’allò més precaris que no per casualitat anomenaven toldos. No obstant, el barri durà fins que el 1966 fou enderrocat en la seva major part en motiu de la vinguda de Franco a la ciutat, ja que s’havien de dur a terme unes maniobres militars a la platja. Els veïns del barri foren traslladats, és clar, en altres barris de barraques com el Camp de la Bota. Tot i així les barraques del Somorrostro no desapareixerien del tot, sinó que a finals dels anys 80’, just abans de les reformes definitives del front portuari, encara n’hi romangueren algunes.
Com en moltes altres zones de barraques de Barcelona, la única ajuda externa que rebien els habitants del Somorrostro provenia de l’Església, i concretament dels grups de joves vinculats als Salesians i als Caputxins. De forma molt paternalista aquests baixaren de Sarrià per començar a organitzar en el barri escoles, donacions de roba, menjar i joguines, catecisme i celebracions de missa, serveis bàsics de medicina i farmàcia, activitats culturals, etc. En general però, tots aquests serveis funcionaven de forma molt poc constant perquè eren portats per joves universitaris benintencionats que se’n cansaven ràpidament.
A tall d’anècdota cal dir que Carmen Amaya nasqué en aquest barri, on hi aprengué a ballar abans d’arribar a tenir fama mundial com a balladora de flamenc. El 1959 se li feu un homenatge dedicant-li la font que es troba al final del carrer Conreria, obra de Joan Solanic, on sembla ser que ella hi anava a buscar aigua de petita. La seva vida i la del barri van quedar molt ben documentats a la pel·lícula Los Tarantos (1963), que està ambientada al barri del Somorrostro i protagonitzada per Amaya i d’altres músics gitanos importants de l’època (http://www.youtube.com/watch?v=EwVODokMJYo).[1] [2]
[1] FABRE. J i J. M. HUERTAS Claveria: Tots els barris de Barcelona, Vol. 7. Edicions 62: Barcelona, 1976.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada