Ens desplacem cap a al barri de Poble Nou. Aquesta zona ha experimentat una forta transformació en els últims anys, sobretot amb la remodelació deguda als Jocs Olímpics a càrrec d’Oriol Bohigas, cosa que fa difícil imaginar-lo en temps de Porcioles.
Tradicionalment Poble Nou ha estat un barri de fàbriques[1], és per això que sovint se l’ha anomenat “la Manchester Catalana” o “l’obrador de Barcelona”. Encara avui en dia podem observar xemeneies, restes d’alguna fàbrica. Va ser el barri més representatiu de la primera fase de creixement de la ciutat moderna industrial, a finals del segle XVIII i principis del XIX. Tot i la indústria era un barri mixt on també hi havia residències (sobretot d’obrers), que es veia condicionada per la via ferroviària, pel sòl disponible, i per la proximitat al centre i al port. El fet que estigui a la vora del mar també li dóna avantatges. No obstant, en època de Porcioles, la indústria requeria nous espais i recursos, així que molt del sòl edificable va ser destinat a activitats terciàries o residencials.
Al 1965 es va promoure el Pla de la Ribera, que afectava la Barceloneta, Icària, França Xica i la part del Teulat fins a Poble Nou. Als anys setanta es va tornar a reformular el Pla, anomenant-lo Pla del Sector Marítim Oriental, que va fer organitzar els veïns que veien en risc les seves vivendes per reivindicar els seus drets. Temien ser expulsats de la zona i expropiats per pocs diners i enviats a l’extraradi o a la ciutat Meridiana. Així doncs, consideraven que la remodelació convenia però que era necessari respectar els drets dels veïns. No veien per què no podia continuar sent un barri obrer tot i que amb sanitat, sense deixadesa urbanística, etc.
Aquest projecte era un pla urbanístic privat que pretenia revaloritzar els terrenys d’empreses que volien anar-se’n del lloc on s’havia iniciat la revolució industrial. Afectava 234 hectàrees entre la Maquinista i la Barceloneta i el terme municipal de Sant Adrià del Besòs. Per sort pels veïns es va rebutjar el Pla des la Comissió d’Urbanisme, defensant que pretenia crear vivendes d’una alçada i densitat superiors a les autoritzades al cor de les ciutats europees.
A la zona que toca el mar, trobàvem la platja de la Mar Bella. Era una platja realment degradada ja que hi arribaven tot de deixalles i residus, i hi havia famílies malvivint per la zona. Malgrat aquest paisatge dolorós, Porcioles va dir que arribaria a ser la Copacabana barcelonina. Tot i que és cert que al 1975 la platja presentava un aspecte més net, no era ni de bon tros una platja cristal·lina. Els pescadors que fins al 1968 havien aconseguit viure (o malviure) a la zona i viure de la pesca, cada cop ho tenien difícil perquè els peixos, amb tanta runa i tants residus fugien.
Al costat del cementiri de Poblenou comença el llarg carrer del Teulat, el carrer major del barri en els seus orígens. Les empreses defensores del pla de la Ribera argumentaven que les cases reunien poques condiciones d’habitabilitat, però el que no deien era que la major part dels habitants eren vells, en cases amb lloguers baixos, i que no els seria possible pagar les quotes d’altres tipus de pisos residencials. Tampoc s’havia pensat en ells per habitar el nou barri, ni es deia que la densitat del Teulat era de 325 habitants per hectàrea (cosa que facilitava el conflicte social), mentre que a Barcelona era de 176.
En aquesta zona no tot eren grans indústries, el pes de les petites i mitjanes indústries i tallers també era ben notable. Aquestes van donar suport a l’oposició veïnal al Pla de la Ribera. Estaven en contra de que el pla reforcés el pes de les grans indústries del sector i als seus propietaris que, a més, vivien fora de Poblenou.
Hi va haver, doncs, conflicte social entre els obrers i els propietaris de les fàbriques. Citarem dos dels molts exemples, ja que era una zona on tradicionalment hi havia hagut molt conflicte social. Un dels casos es va veure agreujat per un incendi a la factoria d’Ibèria Ràdio, que va causar que s’acomiadessin molts treballadors. O el cas de l’Hispano Olivetti, en la qual els treballadors van protestar per la mala qualitat del menjar i es van expulsar dos obrers, al cap d’un any no estava del tot resolt el tema i va continuar el malestar i les manifestacions, acabant-se amb més acomiadaments.
Va ser un barri d’incendis, en dos anys i mig, del 1971 al 1974, van cremar-se varies fàbriques. Quatre d’aquests incendis van ser força considerables, fent que algunes fàbriques quedessin inservibles o amb morts d’obrers i bombers. El fet que les vivendes i indústries estiguessin tan barrejades va provocar que en més d’una ocasió els inquilins haguessin de passar la nit al carrer i es donessin casos d’angoixa. La seguretat de les vivendes no era la d’esperar, i en massa casos no existien les mínimes mesures de seguretat a les fàbriques. Fins al 1962 amb les inundacions del Vallès, pot dir-se que també va ser un barri d’inundacions freqüents. Quan hi havia aiguats, les clavegueres no engolien prou i s’inundaven molts baixos i carrers.
Pel que fa a les escoles, al 1972 l’associació de veïns del Poblenou va reclamar un complex educatiu, que no es va aconseguir fins al cap d’un any de batallar-hi, al 1973, però no totes les escoles i complexos promesos es van fer realitat. Cal esmentar també que les zones verdes eren pràcticament inexistents (només una hectàrea, una plaça a més quasi ocupada per una piscina i camps de futbol en mal estat).
Avançant cap a la zona del carrer Pallars, s’hi troba un món diferent amb algunes masies entremig de les fàbriques, plenes de brutícia, però amb horts que recorden quan Poblenou era una zona de camps conreats fins que van decidir fer blocs de vivendes en forma de cooperativa. El primer bloc d’aquest estil es va fer al 1958 en un solar al carrer Maresme. No obstant, les cooperatives també van portar conflictes i recels entre els participants (cal esmentar que els pisos van acabar sent més cars del que s’havia establert en un principi).
Destaquem la mala qualitat urbanística de la zona. Un exemple al Pallars, en ple estiu es va produir una pujada de residus i excrements degut a que era un terreny més baix en relació amb el seu voltant, cosa que va ser molt molesta i intolerable. L’associació de veïns va denunciar fortament la poca sanitat, l’existència de tallers-fàbriques que no complien les lleis, i en general l’abandó que trobaven per par de les autoritats. La contaminació també era molt forta, la més elevada de tot Barcelona.
No obstant, cal remarcar que havia estat un barri amb una forta vida social, d’associacions i entitats culturals (hi van arribar a haver onze corals) i polítiques prou importants.
Podem dir que en època de Barcelona va ser una zona de la qual l’Ajuntament se’n va ocupar tan poc com va poder.
[1] FABRE. J i J. M. HUERTAS Claveria: Tots els barris de Barcelona, Vol. 1. Edicions 62: Barcelona, 1976.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada