El problema és que el 1953 existia ja un Pla Comarcal que establia com s’havia de dur a terme l’eixamplament de Barcelona en direcció al Besòs. Aquest preveia fer de la Gran Via en avall una zona industrial, i en amunt una zona residencial farcida de parcs i equipaments. Per tant, no deixa de ser significatiu i característic de l’època i de com funcionaven les dinàmiques polítiques municipals el fet que tot això deixés de ser vàlid quan calgué construir ràpidament per allotjar els ex-barraquistes.
El 1956, amb dos grups de vivendes ja fets, el de la Casa de Pensions i el Grup Juan Antonio Parera de l’Obra Sindical del Hogar (construïdes al voltant de la prolongació del carrer Aragó), el ja irrealitzable Pla Comarcal del 53 va ser actualitzat el 58 i prengué el nom de Plan Parcial de la Zona Levante-Norte. Aquesta preveia la urbanització de la zona compresa entre la Gran Via, l’extensió Aragó (futur Guipúscoa) i el Besòs, però també d’una part per sobre de Guipúscoa. Ara ja no es respectaria en molts casos el traçat d’illes octogonals de Cerdà i es seguiria un model més anàrquic de blocs no tancats. Es posaren tots el terrenys no edificats a la venda i d’aquesta manera s’edificà aquest barri a partir de diverses mans.
Sens dubte l’eufòria inicial impregnà l’ànim dels nous habitants dels blocs i serví per demostrar la magnanimitat del règim vers els seus súbdits. El polígon tenia una distribució que agradà molt al públic i agafà certa aura de disseny modèlic. Però poc després de les celebracions els problemes es manifestaren amb la indiferència de qui no sap res dels interessos nacionals. La mala qualitat de l’obra feu sortir esquerdes i goteres al cap de poc al mateix temps que es veia que certs equipaments no serien posats a disposició dels veïns com estava previst. Hi hagueren també problemes d’obstrucció del clavegueram, inundació de subterranis, etc. A més, les queixes per la via formal foren gairebé sempre infructuoses i els veïns hagueren de pagar de la seva butxaca la majoria de les reparacions inevitables. És així que la protesta per les vies no formals es convertí en l’únic mitjà per aconseguir millores, convertint-se aquest barri en una de les zones més reivindicatives, no només del Besòs, sinó de Barcelona. El 1974 la situació va arribar al seu límit i davant la sempiterna indiferència de l’administració els veïns començaren a deixar de pagar les amortitzacions (un 40% dels veïns) en senyal de protesta i l’Obra Sindical del Hogar es veié obligada a traspassar el polígon al Instituto Nacional de la Vivienda, el qual començà amb mà dura a solucionar el problema. Amenaçà als que no pagaven amb el desnonament i la protesta es sumà a la del Besòs, on estaven en una situació semblant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada