El Besòs

Després de veure el Poblenou ens dirigim altra vegada a la platja. Però ara cap a l'extrem que gairebé toca al Municipi de Sant Adrià, on ara hi ha el Fòrum, però que unes dècades abans havia estat el lloc d'un altre barri de barraques també situat al costat del mar anomenat el Camp de la Bota. Després continuarem en direcció a la Gran Via caminant paral·lelament al riu per trobar el Sud-oest del Besòs i el barri de La Maresma.

El Camp de la Bota fou en acabar la guerra un dels principals llocs d'execucions de represalitats republicans, ja que hi havia un petit establiment militar anomenat Castell de les Quatre Torres que de feia temps havia estat utilitzat per a aquesta finalitat i com a escola d'artilleria. Quan aquest fou abandonat per l’exèrcit els nuclis de barraques que fins llavors s'havien limitat al punt en que els termes municipals de Sant Adrià i Barcelona es toquen, que en el costat de Barcelona prenia el nom de Pequín, començaren a estendre’s per tot el que pròpiament és el Camp de la Bota. Fou poblat principalment per gent provinent de Màlaga al principi, però després arribaren els expulsats d'altres barris de barraques, com de Can Tunis, del Somorrostro a partir del 1966 (per la visita de Franco) o la Perona (per l'ensorrament d'algunes vivendes). No cal estendre’s en descriure el funcionament i les condicions de vida del lloc perquè eren molt semblants a les que ja hem explicat en el cas del Somorrostro, però si aquesta barriada tenia alguna peculiaritat era l'endèmic problema d'inundacions que destruïa part de les vivendes cada vegada que plovia en abundància o que feia temporal al mar. Alguns dels episodis més forts d'aquests desastres, que a vegades costaven vides, encara són ben presents en les memòries dels que ho visqueren. El barri anà desapareixent amb la recol·locació progressiva dels barraquistes en les noves vivendes de la Mina i Sant Cosme entre d'altres en el costat de Sant Adrià, i La Pau, la Maresma i el Besòs al costat Barceloní. Aquest procés finalitzà el 1974, any en que barraques i castell foren enderrocats definitivament.

(vista actual de la zona del Fòrum de les cultures, antigament el Camp de la Bota)

El 1958 el Patronato Municipal de la Vivienda elabora un projecte d’ordenació per al barri de del Sud-oest del Besòs que s’ha de dur a terme en dos fases, el qual ràpidament és aprovat pel Ministerio de Vivienda i a l’any següent l’alcalde Porcioles ja hi posa la primera pedra. Es tracta de la creació d’un altre dels barris de vivendes en forma de polígon, pensat per solucionar a l’engròs el dèficit endèmic que en tenia la ciutat, encara que la qualitat de la construcció no en fou mai la característica principal. És per això que s’ha anomenat a aquest sistema de reallotjament barraquisme vertical. La primera fase suposava la construcció de 3.286 vivendes, unes de tipus social i les altres subvencionades pel ministeri, que en gran part després servirien per allotjar als expulsats de les platges del Somorrostra en motiu de la vinguda de Franco a Barcelona. La segona fase es començaria a construir el 1960 i s’allargaria fins el 1966 amb el resultat de 1557 vivendes noves, mentre que la primera fase es construí en menys de dos anys. Sembla ser que a les autoritats ja no els urgia tant la seva finalització.

La construcció d’aquest polígon de vivendes es dugué a terme de forma precipitada i la construcció de vivendes no es feu paral·lela a la dotació de serveis públics bàsics. Les mancances que més repercussió tingueren foren les relacionades amb l’ensenyament, ja que entre que els primers veïns es traslladaren al barri (1960) i que es construí la primera escola (1968) passaren 8 anys. Durant aquest temps els nens del barri s’havien amuntegat en els barracots de les obres que l’Ajuntament havia pintat de blau i considerat escoles provisionals, o simplement havien deambulat pels carrers. Aquestes mancances d’institucions educatives, que eren tant d’escoles primàries com secundàries, parvularis i d’educació especial, originaren un moviment veïnal molt actiu de reivindicació, cosa que no era fàcil perquè l’únic Centre Social que existí fins el 1966 era controlat per falangistes. El nou, situat a Sant Adrià, aplegaria les reivindicacions de tots els barris del Besòs. La lluita que aquest Centre Social protagonitzà possibilità que s’aturés la creació de més barracots i que el 1968 es comencessin a construir dos escoles al barri que estem tractant. No obstant, cal tenir en compte que el 1974 encara hi havia una mancança de 11.400 places per a tots els nens en edat escolar del conjunt de barris del Besòs, que eren en total 30.000.

Cap pas de l’Administració fou autònom, sinó que cada petit pas es feia en funció de la protesta veïnal, que en cas del Besòs era la més activa i ben coordinada de tota la ciutat, i tot i així no sempre hi havia una resposta suficient. A tall d’exemple cal parlar el cas de la guarderia Cascabel. Aquesta havia començat a funcionar el 1965 en barracots i després, a partir de 1968, en un local del Carrer Perpinyà (límit entre Barcelona i Sant Adrià), però tot i la inversió inicial que feu el ministeri el dèficit econòmic seria un problema que s’aniria agreujant amb els anys. Només els esforços de pares i professorat possibilitaren que es mantingués sense ajuda pública. L’Ajuntament de Porcioles, com era la tònica habitual, no hi feu res, i quan aquest fou substituït Masó la única solució que es donà fou reconvertir el parvulari en escola d’EGB. Això suposava deixar el barri sense cap centre per a nens menors de 6 anys, i davant la passivitat de l’Administració els pares es tancaren el 28 de juny del 1974 dins la guarderia per reivindicar-ne la continuïtat. La solidaritat dels altres barris del Besòs fou magnífica i permeté subministrar als tancats menjar i d’altres necessitats durant els cinc dies que durà la tancada. Finalment l’alcalde Masó acceptà les condicions dels pares.

Altres reivindicacions que els veïns hagueren d’afrontar, sempre amb les dones al cap davant, foren sobre l’abocador situat davant de la guarderia de que parlàvem en el paràgraf anterior, que era un niu de rates, males olors i d’altres delícies. El problema de base era que tot això tenia lloc en la frontera entre les dues municipalitats, cosa que servia per a que els dos ajuntaments responsabilitzessin a l’altre respectivament. Cal dir que l’actuació de l’Ajuntament fou en tots els casos ben galdosa, arribant fins i tot a dir que no rebia les cartes que els veïns enviaven o a enviar funcionaris que directament pretenien enganyar els manifestants. També s’hagué de lluitar per reclamar el manteniment de les línies elèctriques d’alta tensió del carrer Prim -ja que estaven en un estat lamentable i foren l’origen d’alguns accidents que en total s’endugueren la vida de 7 criatures i un home-, els problemes d’estructures dels edificis afectats per la construcció de la L9 del metro, els defectes de construcció de les vivendes -les esquerdes arribaven a ser tant grans que en molts casos s’hagué d’apuntalar alguns edificis-, l’asfaltament dels carrers a la zona de la Maresma i la creació de zones verdes i d’equipament esportiu.