Districte V

Ens desplacem cap a la zona de l’actual Raval, antigament anomenat Barri Xino o, en època de Porcioles, Districte V. Barri que també en els últims anys ha experimentat una forta transformació, amb la construcció –força polèmica, tot sigui dit- de la rambla del raval.

Aquest havia estat des de feia molts anys el barri “vergonyós” de Barcelona, “no por su vetustez –aunque hay una gran diferencia entre lo viejo y lo antiguo- sino porque al amparo de sus estrechas callejuelas, de una urbanización sumaria y favorecidos por su proximidad al muelle y a las zonas más populares de la ciudad sentaron allí sus reales los peores tipos de la delincuencia y el vicio internacional” (deia la Prensa al 1943)[1]. Era un barri obrer, de famílies treballadores i pensions per immigrants acabats d’arribar.

El barri té una història molt interessant, perquè és la història de bona part de la ciutat, però per fer-ne un breu resum podem dir que va sorgir al voltant del monestir romànic de Sant Pau del Camp. Cap al 1770 i 1840 s’industrialitza, les diferències socials s’evidencien, i poc a poc va esdevenint el barri que va conèixer Porcioles. Va ser un barri amb fortes mogudes socials, amb caire de revolta per la quantitat de treballadors que hi habitaven. Es podria arribar a parlar de que les classes dominants van voler transformar-lo en ghetto després del fracàs com a barri industrial.

Qualsevol recorregut pel districte V demostra que no es va fer mai fins l’actualitat pràcticament i només parcialment, un autèntic pla d’urbanisme amb una alineació correcta dels carrers i un endegament de serveis com era necessari i ja reclamaven des de 1770. Els de la GATPAC van fer propostes que mai es van dur a terme. I la vida al barri seguia igual, malgrat algunes diferències lleus en les xifres de mortalitat, però no per les condicions de l’habitatge sinó pel progrés de la medicina. Hi havia tot de barraques situades a les teulades, es tractava d’un barraquisme amagat.

Fins a finals de la guerra civil no va ser possible plantejar fer la via B, que després seria l’Avinguda Morató. Les bombes, la desaparició de la caserna i del Teatre Circ Barcelonès, van facilitar l’inici de l’avinguda. Al 1943 s’anuncia que es construiran 475 pisos de l’Obra Sindical del Hogar, però 30 anys més tard, són edificis pantalla on es barregen edificis oficials, algun de servei,  blocs que triguen a ser habitats (per la por a viure prop del barri xino), i la impossibilitat dels habitants del districte V per pagar els lloguers. Així doncs es van anar expropiant els veïns situats fins a cinquanta metres del vial, i l’Ajuntament els cedí a tercers, perquè asfaltaven l’avinguda, i fossin construïts ja els edificis pantalla a preu d’or. La projecció d’aquest nou carrer no beneficiava els veïns tradicionals del barri sinó a l’Ajuntament[2]. Explicava un veí “Primer l’expropiació em va deixar sense pis; com que no tenia diners per anar al nou que m’oferien vaig ser allotjat provisionalment en un pis que era desnonat com el meu; més tard vaig anar a petar a una teulada al carrer sant Rafael, en una mena d’estranya mansarda, i vaig acabar finalment el número 1 del carrer Tàpies, que és un curiós edifici on abans va haver una fàbrica de tovalloles que es va cremar i on ara (1972) viuen apilotades moltes famílies”[3].

Hi ha moltes opinions sobre el nombre d’afectats per aquestes transformacions del barri: “30.000 segons l’Ajuntament, 45.000 segons La Barcelona de Porcioles, 70.000 segons l’Associació de Caps de Família.” Tot i que hi ha molta variació entre les xifres, veiem quina era la magnitud del problema. Els veïns van associar-se per mirar de reivindicar els seus drets en l’Associació de Veïns i l’Associació d’Afectats.

També en època de Porcioles es va intentar fer una “neteja cívica”, tot eliminant bars i locals o algun mercadet com el dels “quatre cantons”. Cal tenir en compte que havia estat tradicionalment un barri de prostitució, fama que va arribar arreu del món, així com també la venta de droga. Però tot i ser aquest el problema més cridaner, no era l’únic.

Al 1971 hi van haver inundacions que van afectar molt al barri, 80 centímetres d’aigua que s’escolava cases endins a la zona propera al port.

La qualitat de vida era molt baixa, cal tenir en compte que sovint els pisos –molt petits- eren habitats per tres famílies, i rellogats. I les pensions també s’omplien de gom a gom. Realment la densitat era un gran problema. L’any 1970[4] faltaven unes 600 vivendes per substituir les insalubres i aquelles en mal estat. I si en aquestes dades s’afegissin els pisos necessaris per les famílies rellogades, la urgència per una política de vivenda social al barri era més que evident. També cal tenir en compte que les cases que hi havia, la gran majoria eren de lloguer, i poques de propietat. També que un 30% de les cases no tenia bany. L’any 1965 existien, encara en un 37% de les cases, les antigues comunes. I un 70% de les cases tenen bigues de fusta. Al 1974 hi va haver un incendi, cosa no estranya si tenim en compte les dades anteriors; van morir-hi disset persones. La manca de boques de rec per aigua va dificultar la feina dels bombers, i els periodistes i l’associació de veïns ho van criticar fortament. El regidor va enviar els afectats a Ciutat Meridiana en poques hores, però no es va solucionar res més.

Com hem vist en altres barris obrers, les entitats i associacions populars, culturals i polítiques, van ser-hi molt presents al llarg dels temps.

Així doncs, com veiem en el cas de l’Eixample o de Poblenou, l’Ajuntament deixava fer, i preferia el negoci i l’especulació enlloc de mirar pels veïns i la ciutat en general.

 

---

[1] FABRE. J i J. M. HUERTAS Claveria: Tots els barris de Barcelona, Vol. 7. Edicions 62: Barcelona, 1976.

[2] És interessant establir una comparació entre aquest cas de transformació del barri amb la que es va produir més recentment. D’aquesta última José Luís Guerín n’ha fet un documental al 2001 molt interessant per veure la situació de la gent del barri i veure l’evolució del barri. El documental s’anomena “en construcción”, podeu veure’n el trailer a: http://www.youtube.com/watch?v=qS0PGJ98IwA

[3] Ibid. Pg. 320.

[4] Dades segons l’estudi del CINAM. Ibid. Pg. 323.