Proposem un itinerari per mostrar un aspecte sovint ocult de la ciutat de Barcelona. Explicarem com es va transformar la ciutat durant l’època franquista i més concretament durant el mandat de Porcioles.
Per situar-nos en context, comencem explicant qui era el personatge, i ho fem curiosament al terrat de l'Edifici de les Aigües, actual biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra.
BIOGRAFIA PORCIOLES
Josep Maria de Porcioles i Colomer neix a Amer (Selva) el 1904, i mor a Vilassar de Dalt (Maresme) el 1993[1].
Va ser l’alcalde de Barcelona que va posseir el càrrec durant més temps en l’època contemporània, des del 1957 al 1973. Posteriorment al 1984, en temps de govern socialista, se li va oferir, causant certa polèmica, la Medalla d’Or de la Ciutat.
Durant la seva vida va ocupar càrrecs molt diversos, des de secretari de la Lliga Catalana al districte de Balaguer, secretari i delegat provincial de l’Auxilio social de Fet y de las JONS a la província de Lleida, fins a director general de Registres i Notaries del Ministeri de Justicia, entre tants d’altres. També va ser el secretari del patronat dels habitatges del Congrés eucarístic a primers de la dècada dels 50.
El seu període de govern va ser determinant per la fesomia de la ciutat, va ser època d’una brutal febre constructora –potser només comparable a la de l’època de l’alcalde Maragall-. També es va donar un gran creixement demogràfic (d’1’4M d’habitants el 1955, es passa a 1’7M aproximadament, el 1970), i una multiplicació del pressupost municipal.
S’ha dit que tot i el context de franquisme Porcioles era catalanista. Pot semblar un contrasentit, i cal qüestionar-ho, però com explica Marín i Corbera, era un tipus de comportament polític que es produí de portes endins del franquisme i que tingué cert predicament de portes enfora. Evidentment, cal definir a què ens referim quan parlem de “catalanisme”. Si entenem “catalanista=defensor de l’autonomia política de Catalunya en major o menor grau, independentistes inclosos”, cal veure fins a quin punt Porcioles encaixaria amb la definició[2], però de catalanismes n’hi ha molts d’altres. “Val la pena fer notar que catalanisme és aquí utilitzat en un sentit absolutament genèric. El catalanisme polític estava de totes, totes, proscrit, fins i tot el més conservador”[3].
Porcioles era una persona amb idees pròpies i amb projecte polític que necessitava ser imposat per sobre de la resta de les autoritats provincials. Conservem, però, una imatge considerablement esbiaixada de la seva acció política, per la influència d’aquells que formaren part del seu equip o hi simpatitzaren, o pel fet de ser-ne propers, o pels detractors i opositors del mateix. Es confon doncs la seva acció política amb els gests amables de populisme catalanista (ballar sardanes i altres detalls similars) amb un efectiu catalanisme polític.
Va ser durant el període del seu govern que, aprofitant la situació de fragmentació política de la postguerra i davant la impossibilitat de fer política amb els vehicles tradicionals dels partits polítics, es van anar multiplicant les xarxes clientelars informals[4]. A la patronal catalana, li calia adaptar-se a la nova situació i construir o reconstruir xarxes d’influència com les del període liberal abans de la dictadura o durant la república. Vinculant-se a xarxes d’influència properes als aparells de govern, tot i la mala marxa de l’economia espanyola, el benefici d’uns quants, amb els seus fabulosos negocis, era ben compatible. A Catalunya cal destacar la figura de l’especulador Julio Muñoz Ramonet[5]. Porcioles va establir relacions que, a mesura que el desenvolupament econòmic es feia notar, barrejaren negocis públics i privats.
El gran eslògan de la seva etapa va ser “El pla de les tres “C””: la compilació del codi civil català, el retorn del castell de Montjuic a la ciutat, i la Carta Municipal, que el van fer arribar al zenit al 1960 just quan Acedo era cessat. Abans i després de la Carta Municipal ja trobem l’assalt a les competències municipals, provocant la subsidiarietat de l’acció local respecte de l’estatal en patrimoni forestal, sanitat, abastaments, escorxadors, mercats, i sobretot, urbanisme (amb la Llei del sòl del 1956, el Ministeri de l’Habitatge creat el 1957 i la llei de valoració del 1962)[6].
Els ingressos no incrementaven al mateix ritme de les noves necessitats que creixien desmesuradament en zones urbanes, deficitàries, que a més, havien d’absorbir l’afluència massiva d’immigrants, i els ajuntaments van anar-se endeutant i arribant a estats de fallida tècnica durant els anys setanta[7].
Els nous burgesos, homes de negocis diversificats i propietaris d’accions de múltiples empreses, van donar suport a Porcioles en la seva etapa daurada als seixanta. Es van enriquir a partir de requalificacions de terrenys (com les dels camps de futbol de les Corts i de l’Europa), construcció d’infraestructures lligades a l’automòbil (aparcaments –places de Catalunya, Gardunya, Castilla, etc.-, i “cinturons de ronda” –el 1r: c. De Badal/c. Del Brasil/rda. General Mitre/Gran via de Carles III-) i accés privilegiat al crèdit oficial en qualsevol iniciativa de promoció d’habitatges (barris del Besòs, Bellvitge, o ciutat Meridiana). Els qui feien professió de fe en el règim tenien moltes més possibilitats de millorar econòmicament, ampliant brutalment els beneficis, i alhora, els fidels gestors de les institucions franquistes es beneficiaven del creixement econòmic gràcies a aquestes empreses tan solvents.
Porcioles tenia projectes d’expandir la ciutat cap al Maresme i cap al Vallès, però es va trobar amb obstacles, mostrant les limitacions polítiques de la seva manera d’estructurar Barcelona: la manera d’organitzar el poder teritorial del franquisme, per impedir conquestes “des de baix”. Tot això fins que els seus protectors dins del consell de Ministres van començar a fallar-li, posant de manifest els límits del seu poder “autònom”. El va substituir Tomás Garciano Goñi, nou ministre de la Governació.
Així doncs, el mandat de Porcioles es va caracteritzar per un gran “desarrollismo” urbà pretenent recuperar la idea de la Gran Barcelona, tot projectant-la a l’exterior fent-la seu de fires i congressos. La ciutat va créixer molt i molt ràpid, absorbint població provinent de la resta d’Espanya. Es van construir a marxes forçades tot de blocs de pisos i polígons de vivendes a la perifèria, per mirar d’evitar la formació de barris barraques. Del 1957 al 1967 es considera el període més pròsper, ja que va renovar moltes infraestructures bàsiques (clavegueram, llum, aigua, gas), va obrir nous carrers, va augmentar la xarxa de metro i autobús, va fer nous equipaments comercials i escolars.
No obstant, els detractors del personatge, han criticat el poc mirament respecte a la bellesa del paisatge urbà, ser poc curós amb el patrimoni històric arquitectònic, excessiu en el foment de l’automòbil i la supressió de xarxes de tramvies. També pel fet que va ser un sistema administratiu corrupte que va afavorir a les xarxes clientelars del feixisme i a les classes benestant, en detriment de les classes obreres o populars que van quedar sota el fer i desfer de l’especulació. Per altra part, altres defensen que va ser gràcies a la visió de futur de Porcioles que es va configurar la Barcelona contemporània que tenim avui en dia.
Analitzarem més detingudament tots aquests aspectes amb exemples de diferents indrets de Barcelona.
Però, per què comencem a l’Edifici de les Aigües, quina relació té amb Porcioles? Es diu que l’alcalde pujava a remar amb la seva néta, tot contemplant des de l’altura la “Gran Barcelona”.
DIPÒSIT DE LES AIGÜES
El 1874 Josep Fontserè, gestor de tot l’entorn de l’antiga Ciutadella militar, va projectar l’edifici de 6000 m2 de superfície. Antoni Gaudí, llavors estudiant d’arquitectura, va fer el càlcul estàtic del conjunt del dipòsit i dels elements de suport[8]. Es va optar per una estructura tradicional –a l’estil romà com la piscina de Mirabile de Bocoli prop de Nàpols, amb arcs paral·lels, volta de canó- descartant la tècnica moderna de pilars de fosa, ja que l’edifici havia de suportar gran pes del dipòsit i la gran altura. Es va inaugurar al 1880, per regular la cascada d’aigua del parc de la Ciutadella i regar els jardins.
L’edifici va tenir diferents usos, va ser asil municipal, magatzem dels bombers, vestidor i parc mòbil de la Guàrdia Urbana, arxiu de la Justícia, i finalment, biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra –la universitat va adquirir l’edifici el 1992 i es va crear la biblioteca el 1999.
[1] Per a més informació sobre aquesta biografia Vid. MARÍN i CORBERA, Martí; Catalanisme, clientelisme i franquisme. Societat Catalana d’Estudis Històrics: Barcelona, 2000.
[2] Ibid. Pg. 32.
[3] Ibid. Pg. 39.
[4] Ibid. Pg. 44. “El règim, en definitiva, conreà aquest joc de clienteles informals que es feia, desfeia i refeia amb cada canvi ministerial i que servia d’alternativa al joc de partits polítics, encara que fos una alternativa tan precària que només permetia la participació en el mateix dels sectors més ben situats d’entre les classes benestants.”
[5] Ibid. Pg. 41.
[6] Ibid. Pg. 75-76.
[7] Ibid. Pg. 78.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada