Ens arribem ara a la zona de l’Eixample, existeixen molts exemples del que explicarem, així que la passejada per qualsevol dels seus carrers pot evidenciar que el procés que es va donar va ser molt comú.
L’espai[1] que avui en dia coneixem per l’Eixample neix tímidament a partir de l’expansió de Barcelona fora de la zona de la muralla cap al 1860. Cerdà va ser l’arquitecte que va projectar el nou mapa de Barcelona i que es va dur parcialment a la realitat. En aquella zona va ser fàcil projectar amb llibertat perquè es tractava d’horts i camps, no com el centre o altres zones més definides i complicades de modificar plenament, no calia respectar res. Contràriament al que sovint es pensa, Oriol Bohigas explica que “El princpi de l’Eixample de la ciutat no es realitza (...) en els anys anodins de la política moderada i de l’ordre públic, sinó en el fervor progressista, en les vigílies d’una vaga general, en el renaixement de les associacions obreres, enmig d’una epidèmia de còlera i amb l’intent de donar feina als nombrosos obrers parats. No sabem fins a quin punt és lícit, doncs, de parlar de l’Eixample com d’una obra exclusiva de la nostra burgesia”[2].
L’Eixample es va construint i poblant de mica en mica i s’intensifica el procés a partir de finals del XIX i principis del XX. Al segle XX es va anar modernitzant, ampliant els serveis, llocs de negocis, cases modernistes espectaculars, etc[3].
El desplaçament de la Dreta Eixample de zona residencial burgesa, de pisos grans i espaiosos, a despatxos es dóna de dues formes: o enderrocant l’edifici i bastint-ne un de nou o aprofitant el pis vell. En època de Porcioles l’enderrocament va proliferar (un cas va ser l’enderrocament d’un dels primers edificis de Passeig de Gràcia, que tenia un conegut cinema anomenat Publi), al 1976 es va inaugurar el nou edifici[4].
En època de Porcioles, l’evolució dels preus en el pam quadrat al passeig de Gràcia demostrava les intencions especuladores del mercat immobiliari al llarg de quaranta anys. Juntament a l’escalada continua dels preus, cal tenir en compte l’incompliment de lleis, aixecant sobreàtics. Eren construccions prohibides des del 1971, malgrat això, sembla que es feien els ulls grossos per part de l’Ajuntament. Un dels casos més flagrant va ser en un edifici nou bastit al passeig de Sant Joan quasi tocant a Diagonal. Però per tot l’Eixample veiem edificis que sorprenentment són més alts del què podien ser, i es veu clarament què era l’edifici original i què va ser afegit posteriorment. A més es donava la casualitat que el venedor del terreny a la constructora INFIESA havia estat el primer tinent d’alcalde Mariano Blasi, i que el permís per construir era concedit després de la prohibició de deixar de bastir sobreàtics en zones com l’Eixample, que va decretar el mateix Porcioles als últims anys del seu govern.
Tot i les denúncies que es van fer en els diaris, i el fet que el tinent d’alcalde fos el venedor i es descobrís l’afer, el sobreàtic no va ser enderrocat. Les denúncies no van prosperar de cap manera. Aquest és un exemple degut a que no hi havia cap intenció real de no adulterar l’Eixample en pro de fer negoci. I al mateix temps que es construïen àtics i sobreàtics sense miraments de l’homogeneitat de l’Eixample, es destruïen exemples preciosos de Modernisme (com els baixos de Can Loewe, el cafè Torino, etc).
Es deia que a l’Eixample li faltaven zones verdes, i hi mancaven escoles nacionals, però tot i així disposava de moltes més places a acadèmies i col·legis religiosos que les zones menys cèntriques de Barcelona.
Cal tenir present que les ordenances municipals van contribuir a l’atapeïment de l’Eixample. Degut a les autoritzacions per edificar i bastir nous edificis, els àtics i sobreàtics, i també soterranis i semisoterranis al llarg dels anys 1958, 1965, 1970, 1971. L’especulació era generalitzada com veiem, i existien casos flagrants de negligència de les lleis.
(els tres pisos superiors es pot veure que són afegits més recentment)
[1] Claveria considera que l’Eixample no és un barri, i s’apropa més a la idea de la Barcelona “central”. Vid. FABRE. J i J. M. HUERTAS Claveria: Tots els barris de Barcelona, Vol. 5. Edicions 62: Barcelona, 1976.
[2] Ibid.
[3]Ibid. Pg. 42. ”Oriol Bohigas digué una vegada, referint-se al modernisme: “Per primera vegada, l’arquitectura simbolitzava per a la burgesia catalana un status social, tenir una casa modernista significava figurar, ésser al dia... Durant els grans anys del modernisme, que poden situar-se des del 1897 fins a la I Guerra Mundial, hi hagué a més uns arquitectes que destacaren, per sobre dels altres, no només perquè se’ls mitifiqués, sinó també per aquestes raons que he donat””.
[4] Ibid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada